| El primer tema que es va abordar va ser la situació actual del món dels congressos. Christoph Tessmar va afirmar que a l'actualitat ha augmentat el nombre de congressos i també el nivell de la seva organització, fet que es deriva de l'existència de millors professionals. Tot i això –afegí- el principal problema és que els costos cada cop són més alts, la qual cosa fa que calgui triar molt bé a quins congressos cal assistir.
En aquest sentit, Frank Garcia va esmentar que durant els darrers deu anys els congressos s'han adreçat cap a dues modalitats determinades: d'una banda, aquells que tracten temàtiques molt específiques i, de l'altra, els molt grans, és a dir, que els certàmens de dimensió mitjana estan desapareixent, transformant-se en una de les dues modalitats anteriors.
Tessmar va puntualitzar al respecte que, a més de la dimensió del congrés o de l'atractiu turístic d'un indret, l'altre gran factor que determina el lloc on es pot realitzar és el nivell d'infrastructures de la ciutat receptora, i va esmentar com a exemple la capacitat hotelera necessària per acollir el Congrés Europeu de Cardiologia, al qual assisteixen 25.000 persones.
Aquesta xifra va portar a parlar del possible sostre de la planta hotelera de Barcelona. Santiago Hernández considerà al respecte que aquest sostre serà el mercat el que el definirà. Afegí que Barcelona és un mercat conegut i madur, i que els clients marxen satisfets dels nostres hotels, però que en el tema dels congressos no es pot afluixar mai, ja que normalment no es repeteixen en la mateixa ciutat.
Tot i això, va puntualitzar Christoph Tessmar, a vegades el sector barceloní va “una mica de sobrat” i s'aprofita dels turistes pel que fa referència als preus. S'ha d'anar en compte en aquest aspecte, perquè tenim contrapartides a la ciutat que no són tan positives, com per exemple l'Aeroport, que és un autèntic desastre.
Santiago Hernández va matisar les paraules de Tessmar tot afirmant que els hotelers, amb la mediació del Gremi d'Hotels, fan una mena de pacte per no excedir-se amb els preus, però que sempre n'hi ha algun establiment puntual que se'l salta, i que aquest precisament és el que destaquen els mitjans de comunicació, els quals acostumen a exagerar al respecte.
Pel que fa referència als principals competidors de Barcelona com a receptora de congressos, Frank Garcia va indicar que és una de les quatre ciutats capdavanteres de l'Estat, en competència amb Madrid i, en un segon nivell, amb València i Sevilla. En aquest sentit, es referí també a l'amenaça que suposen ciutats més petites com, per exemple, Tarragona, Oviedo o Salamanca, ja que són més competitives amb els preus. A nivell europeu, esmentar com a les principals competidores a Amsterdam, Viena, Berlín i a algunes ciutats de l'Est que s'estan bellugant amb força.
Tots tres ponents van coincidir en una sèrie d'aspectes que defineixen el perfil de les persones que vulguin treballar com a professionals de congressos: vocació de servei, atenció personalitzada al client, un bon nivell d'idiomes i de varis idiomes (no solament anglès i francès), capacitat d'anticipació a les necessitats del client i voluntat d'aprendre molt a cada lloc on treballin, ja que és un sector amb molta rotació.
Van incidir, finalment, en el fet que Barcelona es troba entre les cinc primeres ciutats receptores de congressos del món i que Espanya és un dels tres països capdavanters del planeta en aquest sentit, però que aquest actiu en el cas de Barcelona fa dos anys que s'està posant en perill per la imatge tan desastrosa que ens està donant l'Aeroport, les apagades de llum, els problemes amb els transports, la sequera, etc., per la qual cosa, el binomi d'una imatge deteriorada i d'uns preus cars només es pot compensar amb una gran actitud i un alt nivell de formació dels professionals.
|